ENERGY

 

Considero Energy un dels 60 segons més important de la meva vida. Aquest projecte és el que m’ha obert més portes ara per ara.

 

Començo.


Tot va néixer arran d’un fragment d’una composició poc coneguda de Txaikovski. Recordo perfectament el primer cop que la vaig escoltar, a la sala de cinema de la Calàndria, a El Masnou, en una projecció del ballet del Trencanous en directe de la Royal Opera House de Londres. No va ser pas el ball que em va captivar, sinó la música, el seu ritme i el que em transmetia. Probablement de petita (faig ballet des del 3 anys)  ja havia escoltat la música d’aquella variació, en la qual surt d’una capsa un soldat -o un pirata depenent de la companyia- i es posa a ballar davant de la Clara i la resta de convidats de la festa. És una variació molt poc coneguda dins del món de la dansa, i més encara la seva música, tot i que és espectacular.

Així doncs, poc després d’aquesta primera trobada, vaig estar escoltant aquesta peça pertanyent a l’últim minut de Drosselmeyer’s arrival de Tchaikovsky en els assajos de ballet en els quals preparàvem l’espectacle pel festival de Nadal. I cada cop que escoltava aquesta música, em venien tot de sensacions i imatges amb les que no sabia ben bé què fer per convertir-les en quelcom real, que fos visible per a tothom.

 

Fa cosa d’un any que vaig descobrir (pensava que a tothom li passava) que tinc un grau de sinestèsia a l’hora d’escoltar música. M’és difícil trobar una bona cançó o fragment d’una composició que realment m’inspiri per crear, però quan vaig fer el videoart Energy em feia sentir diferent i amb ganes de fer el que fos per tal d’expressar el que tenia dins el meu cap a l’exterior.

Passats dos mesos de ballar El Trencanous, a la matèria de Cultura Audiovisual, a l’Escola Pia Santa Anna de Mataró, se’ns va informar que tots els alumnes havíem de presentar un vídeo -corresponent a una de les cinc categories disponibles- al Certamen de les Arts de Sant Jordi del mateix centre i que, si quedava bé, que podria ser escollit per presentar-lo a la Mostra Audiovisual Josep Maixenchs.

 

De seguida, vaig formar equip amb les meves dues amigues amb qui coincidia a l’optativa; però, al cap d’unes setmanes, els hi vaig haver de dir la veritat: preferia participar-hi aquest cop sola ja que tenia una idea molt personal. Per sort, elles s’ho van prendre bé, i jo vaig començar a desenvolupar el meu videoart.

 

Mai abans no havia fet un videoart. Jo sempre havia estat de curtmetratges i que a sobre tinguéssin una clara i clàsscica estructura narrativa, sense coses estranyes-. Tot i així, la meva opinió  va canviar radicalment i em vaig llençar a experimentar amb la música d’un minut, tenint només com a límit aquesta duració de temps.

 

L’inici de la preproducció real d’aquest projecte va ser quan la professora em va donar una fitxa per tal de posar-hi les meves idees, els materials que utilitzaria, les tipus de plans, la il·luminació...Vaig treure un sis de nota en aquesta fase. Ho trobo normal, ja que jo no podia fer gairebé absolutament res abans d’enregistrar, ja que tot havia de ser espontani i jugant amb l’atzar, en comptes de planificar-ho tot. Vaig fer trampes i vaig omplir gairebé tota la fitxa de preproducció després de la postproducció.

 

El rodatge va començar probablement un dissabte de març a la tarda, quan el meu pare no era a casa i la meva mare estava a l’estudi treballant. Aprofitant aquesta calma i, sobretot, discrecció, vaig disposar a agafar la meva càmera, el trípode, i aquells materials amb què havia pensat de bon principi: una espelma, un globus, una agulla, unes botelles de vidre, aquarel·la negra i pinzells. El primer pla rodat va ser el que correspon també al primer que apareix en pantalla: l’espelma que apagada s’encèn gràcies a l’apagaespelmes. Tot ple de contradiccions en els primers dotze segons a mida que la música comença a fer efecte.

 

Gent a qui li agrada molt aquest videoart m’ha comentat que té molt bona fotografia, sobretot aquest primer pla de l’espelma. Jo prefereixo dir la veritat i explicar que gairebé ni em vaig preocupar del tema de la fotografia, que tot el que surt en pantalla estava il·luminat tal i com ho estan els objectes de casa meva. A més a més, la gent es sorprèn encara més quan dic que el pla de l’espelma està gravat a la cuina mateix i que la majoria dels altres on apareix aigua va ser al menjador, sense gairebé prendre cap mena de precaució.

 

Així doncs, vaig enregistrar un sol cop el pla de l’espelma i del globus d’aigua, els quals eren pràcticament els únics que estaven pensats del tot.  A partir de llavors, tot va ser qüestió d’improvització; em vaig traslladar a la taula de vidre del menjador i hi vaig rodar els plans en els quals apareix una botella amb aigua que vessa i llisca per la taula fins a caure al terra. Aprofitant que ja tenia l’aigua per damunt la taula i

que queia pel terra, vaig gravar, ràpidament el pla del 25’’, en el qual abocava encara més aigua per la taula per tal que llisqués per la taula.

 

Posats a fer, vaig gravar, amb càmera en mà, els plans en els quals pinto amb aquarel·la negra les rajoles del terra amb un pinzell i, amb la càmera al trípode, els altres en els quals també apareix una botella que vessa d’aigua negra i el pla d’un tros de paper que s’impregna d’aquest mateix líquid. Després de netejar tot el desastre provocat, vaig anar a rodar a la pica del bany, la qual la vaig impregnar d’aquarel·la negra amb el pinzell, fent les taques que apareixen i desapareixen en el vídeo.

    

La “segona part” del vídeo, que seria a partir del segon 45, consta de plans rodats uns dies més tard, en veure que l’aigua era gairebé la protagonista del videoart. Així doncs, la carn tallada bruscament amb un ganivet gegantí, va suposar el fet que aconseguís un dels millors plans d’aquest vídeoart: el gat.

 

La Corinna, la meva gata, que rep el nom d’una poetessa de l’antiga Grècia, es va posar damunt de la taula just quan estava a punt d’enregistrar el pla zenital de la carn. Va començar a menjar-se la carn crua (ella que sols s’alimenta de pinso), i vaig veure’m obligada a gravar tot el que feia durant deu minuts fins que se’n va anar i vaig poder seguir amb els plans que tenia planificats. Així doncs, quan la gent em pregunta com vaig fer-m’ho per tal de gravar la gata menjant la carn, contesto que tot va ser sort.

 

Fa un any els meus coneixements de muntatge i edició eren una mica limitats, però suficients per ajuntar els plans a ritme de la música per formar Energy. Vaig muntar el videoart amb l’IMovie, el programa que des que tenia onze anys utilitzava per fer les meves “pel·lícules”. Tot, tal i com ja he dit, es va basar en la música, en els seu ritme i accents. Tots els plans en blanc i negre, una de les poques idees fermes que tenia des de la preproducció. Una de les majors pors que tenia a l’hora de muntar-lo era triar un pla que, posteriorment, trobés que fos erroni i haver de canviar tot el vídeo per culpa d’aquell clip, el qual potser condicionava la relació de la resta amb la música. Per sort, tot va anar perfectament i cada vegada estava més orgullosa de com em quedava el muntatge final, perquè veia cada vegada més a prop allò que des de feia mesos se’m passava pel cap de manera abstracta en escoltar aquella música.

 

L’últim, però ben important, va ser escollir el títol. Volia que una paraula definís tot allò que per a mi representava aquell minut de música que m’havia inspirat per crear el conjunt d’aquells plans tan espontàniament i sense context. Aquí va intervenir l’ajuda de la meva mare. Les dues vam pensar fins que la paraula ENERGY ens va semblar un títol contundent i que resumia l’essència del que jo sentia en escoltar la música.

 

Ja acabat, vaig enviar, orgullosament, el meu videoart a la professora de Cultura Audiovisual. Quan ella va rebre tots els vídeos dels meus companys, els quals havien fet curtmetratges i també algun videoart, els vam mirar tots a classe. El meu va ser el primer en passar pel projector de l’aula, i realment era el primer cop que ensenyava un vídeo tan personal en públic. Estava molt nerviosa. Em trobava a primera fila i no volia girar-me per mirar les cares dels companys. No em feia por si no els hi agradava o no, jo estava ben contenta del meu treball, però sentia una mena de neguit que em feia estar nerviosa durant l’escassa projecció d’un minut del meu treball.

Es va acabar el vídeo i tothom va aplaudir. No hi ha altra millor paraula, per explicar que tots els meus companys de classe van flipar, i ells mateixos deien que estaven acabats, que no podien compatir contra el meu vídeo i que, de ben segur, que guanyaria a la Mostra Audiovisual. La professora em va felicitar mentre que les meves dues amigues, aquelles a qui vaig haver de dir que no treballaria amb elles, em preguntaven que com era possible que hagués fet allò. Jo, encara més orgullosa d’haver dut al món aquella creació que havia estat voltant tant de temps pel meu cap en forma de música, vaig donar les gràcies a tothom i vam veure els vídeos de tots.

 

Per Sant Jordi van premiar al meu vídeoart, però quan el van passar davant de tot el Batxillerat al poliesportiu de l’Escola, es va aturar i, després dels intents fallits de que es tornés a reprendre, van prosseguir a l’entrega de premis. Em va fer una mica de ràbia, ja que tots s’havien quedat sense veure el final, el més espectacular del vídeo amb la mirada de la Corinna.

 

Al cap d’un temps, se’ns va comunicar que Energy i el videoart d’una companya meva havien passat a la final de la Mostra Audiovisual Josep Maixenchs. El dijous 26 de maig de 2017 es va celebrar el lliurament de premis de la Mostra als Cinemes Girona de Barcelona. Ens vam reunir dins del cinema tots els qui érem finalistes de l’Escola Pia Santa Anna, que acabàvem sent més professors i pares que no pas alumnes. Jo no sabia com funcionava tot allò, però vaig entendre que primer es projectaven tots els vídeos finalistes, el públic votava el que li agradava més i, finalment s’entregaven els premis de jurat i del públic. Així, doncs, es van projectar tots els vídeos finalistes de les cinc categories. Quan es va projectar Energy, vaig sentir una sensació similar al que vaig sentir a classe, però potser una mica més confiada, ja que sabia que els qui ja l’havien vist els hi havia agradat; però d’altra banda, la sala de cine estava plena de gent que no tenien ni idea de qui era aquella Valèria Cuní que semblava ser l’autora de tot aquell caos perfectament ordenat d’un minut.

 

Veure en pantalla de cinema Energy per a mi va ser millor que guanyar els dos premis. Era el primer cop que una obra meva es projectava en una pantalla de cinema, a més a més de la qualitat d’àudio, i que el veia un públic anònim mentre que jo estava allà al mig, sense que gairebé ningú sabés que jo n’era l’autora. Va acabar, van aplaudir, vaig sentir com la gent murmurejava i es va passar al següent vidoart. Finalment, després de la pausa, va haver la entrega de premis. En arribar a la categoria de video-art, la meva companya estava molt nerviosa perquè no volia guanyar pel fet d’haver de pujar a l’escenari per anar a recollir el premi i fer-se la foto.

I el premi del jurat en la categoria de videoart és per….Energy de Valèria Cuní! Entre aplaudiments i crits de “Molt bé! Felicitats! Ho sabia!” dels del Santa Anna, vaig pujar a l’escenari a recollir el premi. Tinc la imatge de la sala de cine plena a vessar, sense poder veure ben bé el rostre del públic i amb flaixos del càmera que tenia al davant i sobretot del sector del Santa Anna. Més tard, vaig tornar a pujar perquè, sorprenentment vaig guanyar el premi del públic, tot i que només hi vaig anar acompanyada d’un familiar, la meva mare, però es veu que la majoria dels assistents van votar el meu vídeo.

 

En aquella mateixa sala, hi havia gent que mesos més tard coneixeria de ben a prop, però llavors no en teníem ni idea.


 

“Ets la noia del gat?”     

 

Aquesta és la pregunta que la gent em feia quan més tard deia que era l’autora d’Energy. Vaig adonar-me que, si no hagués estat per la meva gata Corinna, el vídeo segurament no hagués estat el mateix, ja que tothom es recordava d’aquella penetrant mirada felina final.

 

Bé, a part d’això, després d’Energy i del seu reconeixement a la Mostra Audiovisual, va venir el que tant esperava: el curs del Drac Màgic a Sarrià i el Summerschool de l’ESCAC.  El 25 de juny vaig anar al curs del Drac Màgic a l’Escola Pia de Sarrià, on vaig conèixer al guanyador del premi el jurat de la categoria de ficció, en Marc Esquirol, amb qui ens hem fet inseparables des de llavors. Més tard, en ple juliol, vaig començar l’esperadíssim curs del SummerSchool de l’ESCAC. Allà hi vaig conèixer gent increïble i que van valorar moltíssim Energy.

 

Gràcies a en Miquel Vazquez i en Marc Esquirol, Energy ha participat en altres mostres i festivals audiovisuals per a videoart d’arreu del món i ara per ara ha estat seleccionat en The Just A Minute Festival i al Festival Escolar Audiovisual de Alvorada.


En fi, Energy és el principi d’un tot.